Diverses cites adients

"...'Maastricht supuso la segunda constitución española' [Julio Anguita en el llibre "Contra la ceguera", 8/10/13]. Justo ahí está el origen de todos nuestros males actuales. Maastricht se terminó de aplicar en el verano de 2011, cuando se cambió el artículo 135 de la Constitución para decirles a los acreedores de España que pagarles era la prioridad, por encima del mantenimiento de los sistemas públicos de educación, sanidad y consumo" (Cristina Vallejo, 23/11/13, Frontera D, Revista Digital)

------------------------

El cómico italiano Beppe Grillo: “No estamos en guerra con el Estado Islámico ni con Rusia, sino con el Banco Central Europeo”, sentenciaba esta semana, micrófono en mano, en el Parlamento Europeo. El líder del Movimiento 5 Estrellas, uno de los mejores ejemplos de cómo el descontento ciudadano revoluciona la política, arremete contra Alemania y pide un referéndum para que Italia decida si sale del euro. Pero Grillo no está solo. La semilla populista arraiga cada vez más en el continente y se propaga por dos vías: el creciente apoyo popular a los movimientos a contracorriente y el contagio que provocan en los grandes partidos, incluso en los gobernantes.

------------------------

Pablo Iglesias, desprès d'haver estat elegit secretari general de Podemos, promet: "...En primer lugar, salir a ganar las elecciones generales de 2015. En segundo, iniciar 'un proceso constituyente para abrir el candado del 78 y poder discutir de todo'...”.

------------------------

"El proyecto europeo que anunciara Victor Hugo ha sido sustituido por una Unión Europea en la que, junto a la soberanía nacional, se ha perdido también la capacidad de actuar contra el paro o la posibilidad de utilizar nuestras potencialidades, industriales, agrarias y monetarias" [perdoneu: no recorde a qui pertany aquesta cita].

-----------------------

Segons el llibre recentment publicat de Julio Anguita, "Contra la ceguera", l'atur és una presó, i l'atur juvenil una presó a perpetuïtat; la precarietat es una condemna, la pèrdua d'horitzó és un presidi i la sensació induïda de que fora d'aquest horror no hi ha projecte és un penal en el qual haurien d'estar qui, ahir per les seues alegries i frivolitats i avui per la seua contumàcia en el disbarat, aprofundeixen cada dia més la tragèdia d'un país endeutat amb la sobirania dels bancs.

-----------------------

Le Monde
"Desde que abrió el sector energético a las multinacionales, Peña Nieto [Mèxic] es lisonjeado por la prensa económica. Francia le ha entregado la Gran Cruz de la Legión de Honor. ¿Será interpelado algún día por sus admiradores acerca de la casi impunidad de la que gozan en su país las fuerzas policiales y los funcionarios corruptos? Pero los grandes diarios occidentales, los intelectuales mediáticos, Wáshington, Madrid y París quizás no saben qué preguntas hacerle al presidente mexicano. Que imaginen entonces las que se habrían disparado espontáneamente en sus mentes si la masacre de estudiantes hubiese ocurrido en Ecuador, Cuba o Venezuela. O en esta Bolivia de la que se comenta en voz baja que acaba de reelegir al presidente Morales." (Serge Halimi: "Sabia usted que en América Latina..." en Le Monde Diplomatic en español, novembre 2014).

Un grup anomenat "Sociedad Civil Catalana"

Un grup anomenat "Sociedad Civil Catalana" va fer una manifestació-concentració a la Plaça de Catalunya en Barcelona (plaça que se li va quedar un tant massa ampla, segons digué la premsa), per tal de reafirmar l'espanyolitat de Catalunya i de Latinoamèrica.

Bosc, el seu president, va soltar algunes frases que m'han cridat l'atenció. Una: "Votar no es sinónimo de democracia. Lo relevante es para qué se vota". Deu ser per això, pense, que està prohibit el Referèndum. I per això també que no s'ha votat encara la reforma de la Constitució ("reformar nuestra Constitución? Caca. Lo relevante es para què se vota", hauran pensat "nuestros políticos").

Una altra joia del seu pensament: "El derecho a decidir intimida i coacciona. Hoy està en peligro la libertad". La llibertat de manifestar el pensament i la voluntat popular intimida al represor en la seua llibertat de reprimir? La llibertat és una amenaça? L'autèntica llibertat és la repressió? Recorde un tal que, a més de perseguir "judeomarxistas y masones", distingia la llibertat (la seua) del "libertinaje" (la llibertat del poble). I "el libertinaje" era "caca"; havia que reprimir-lo. 

Per fi, el diamant: "Y aquí alzamos nuestro voz para decir claro que los catalanes no pensamos renunciar a la España de todos, que es nuestra, y tampoco pensamos renunciar a Latinoamérica, con la que nos unen tantos lazos culturales". Aquest home no sap el que diu, o, si ho sap, no sap dir-ho. Perquè el problema no és si els catalans renuncien o no renuncien a Espanya, sinó si Espanya és capaç de renunciar a Catalunya. Imagine que a Catalunya li agradaria que Espanya renunciara a ella i la deixara lliure, que la deixara decidir. Catalunya no pot renunciar a Espanya, perquè Espanya no és de Catalunya, sinó al revés: Catalunya és de Espanya per llei de conquesta, no per adhesió voluntària. L'única cosa que pot fer Catalunya al respecte, si Espanya no li permet la consulta, és fer-la pel seu compte i actuar en conseqüència, segons siga el resultat. Per altra banda, què vol dir amb allò de no "renunciar a Latinoamèrica, con la que nos unen tantos lazos culturales? Els Estats d'Hispanoamèrica són independents. Prou els va costar separar-se d'Espanya. Qui parla de renunciar als llaços culturals de qualsevol país, d'Amèrica o d'on siga? El que sembla que volen els catalans no és reconquerir Amèrica ni trencar llaços culturals, sinó, de primer antuvi, que Espanya els deixe la llibertat de votar en referèndum. Ja voldrien els catalans ser independents d'Espanya com els Hispanoamericans per poder convocar un referendum! Quina paradoxa més lamentable: necesiten ser independents per poder convocar un refrendum per tal de saber si volen ser independents!

Mal comença la "Sociedad Civil Catalana" amb un dirigent que no sap el que diu, i si ho sap no sap dir-ho. .

Continuació de "l'Atac frontal al món del treball"

Encara que siga acudir a un pensament clàssic, temut i menyspreat, el de Carlos Marx, gose dir que el capital creix explotant els treballadors, tot apoderant-se de la plusvàlua que produeixen. 

Ens volen fer creure que la sortida de la crisi no és l'obediència a l'amo i senyor que ens explota directament, sinó l'interès de l'assalariat per sortir d'ella, seguint les sàvies regles econòmiques dels experts (la voz de su amo i senyor). La realitat és així, ens diuen: no podem trencar-nos el cap envestint contra un mur, car la realitat és la realitat. 

Deixem-los dir bestieses que sols els beneficien a ells. I pensem que, mentre els assalariats i els aturats (funcionaris o contractats), més el conjunt de les classes populars, no es despertem i sortim de la manipulació dels experts al servei del capital, mentre no sortim de l'alienació a què aquests ens sotmeten (altre concepte marxista oblidat i menyspreat, el de l'alienació, però vigent, com podem comprovar, si acudim a lectures de profit), no ens sortirem mai de la crisi. 

                            Si vols tornar a Pensaments, clica aquí

Cites de "A qué llamamos franquismo"

                                                     Cites: 

El franquisme no necessita Franco
"Si franquismo significa la conjunción del poder económico y el de la Iglesia, es obvio que se remonta a etapas anteriores a la República, que habría más bien que entender como el primer intento de poner coto a ambos. En esta nueva acepción el franquismo ha existido antes de la república, y desprendido de la tramoya —partido-movimiento, sindicatos verticales, nacional sindicalismo— persiste a la muerte del dictador. El poder del dinero, lejos de declinar, ha aumentado, y a pesar de una pérdida enorme de influencia social, la Iglesia mantiene sus privilegios".

Neoliberalisme

[...] al llegar al poder los socialistas de repente descubren que la única política eficiente para crear riqueza sería la neoliberal que predican Reagan y Thatcher"...

Adopten "[...] el dogma simplón de que, primero, habría que crear riqueza,  algo de lo que solo sería capaz un capitalismo sin trabas —cualquier otra opción nos condenaría a repartir miseria— que luego los Gobiernos de izquierda ya se encargarían de distribuir con equidad, ignorando lo más elemental, que el reparto viene ya implícito en el modo de producir".

"Pelotazo" i corrupció

[...] El poder económico que se consolidó en la restauración, que financió la aniquilación de la república, que durante la dictadura dominó con la clase obrera encadenada, logrando salir incólume en una transición hecha a la medida, alcanza su mejor momento al llegar los socialistas al Gobierno. La prioridad socialista de crear riqueza, dejando actuar a un capitalismo sin cortapisas, expande sobre todas las clases sociales el afán de enriquecerse ["pelotazo" i corrupció].

                      

Concordat

"En cuanto a la relación con la Iglesia, la pauta es evitar cualquier tipo de fricción. A nadie se le pasa por la cabeza, no ya cancelar el Concordato, expresión máxima del franquismo, es que ni siquiera restringir uno solo de sus privilegios. Incluso se nombra embajador en el Vaticano al antiguo alcalde de A Coruña Francisco Vázquez, que más bien ejerció como representante de los intereses de la Santa Sede ante el Gobierno de España".

Rouco en el gran festival de la resurrecció i mort de Suàrez

El cardenal arzobispo de Madrid, Antonio María Rouco Varela, ha aprovechado la homilía que ha pronunciado en el funeral de Estado del presidente Adolfo Suárez para reivindicar la unidad de España y la necesidad de trabajar por ella. A su juicio, España corre peligro y los "hechos y las actitudes" que provocaron la guerra civil "la pueden volver a causar". (El Periódico)

Rouco ha pedido aprovechar el ejemplo de Suárez, extraer las "consecuencias personales y colectivas" para mirar "al bien de España, a su presente y a su futuro". "La concordia fue posible con él. ¿por qué no ha de serlo ahora y siempre en la vida de los españoles, de sus familias y de sus comunidades históricas", se ha preguntado, antes de asegurar que fue el artífice de "superar para siempre la guerra civil".

-----------------------------------------------------------------------------------------

No sé quina veu secreta em diu que el gran festival de la resurrecció i mort de Suàrez respon a la conveniència de netejar la Santa Transició d'adherències que l'estan amenaçant. Els hereus d'allò "atado y bien atado" estan preocupats per les crítiques que darrerament la debiliten a poc poc. Que si immodèlica transició, que si transició tutelada, que si transició a una democràcia sota l'esperit de la Victòria, que si democràcia de dos partits de centre ("atados y bien atados"), un per cada una de les dos Espanyes fictícies, que deixen fora les altres, espanyoles o no; dos partits neoliberals que són pràcticament el mateix, que no s'uneixen per tal d'alternar-se en el poder i confondre al personal... Que si feixisme per altres mitjans..; que si el rei ja fa temps que està de sobra, car és (el rei, vull dir) una despulla franquista, una gallina lloca que cova i empara les restes feixistes de la dictadura i que acull amorosament les noves adquisicions neoliberals; que si la corrupció es menja la corona (rei, família i amics); que si hem d'acabar amb el Concordat, que si hem d'acabar amb el catolicisme estatal (per estatal, no per catolicisme: l'Estat ha de ser a-confesional), que si hem d'acabar amb el control eclesiàstic de les lleis i la vida ciutadana, que si hem d'acabar amb el robatori eclesiàstic de bens públics, que si..., que si... 

Estan preocupats els susdits hereus i es xiuxiuegen els uns als altres: "Que se desatan..., que se desatan..., que se estan desatando...! Hay que hacer algo...!"

Per això l'homenatge-funeral a Suarez. Suarez va ser un muntatge del feixisme reial per tal d'evitar el retorn de la república. Feixisme reial, ni massa demòcrata, ni massa feixista, però mur de contenció amb moderades sangries o alleujaments que evitaren l'enderrocament del mur. No obstant això, tenia bona voluntat i se'n va passar una mica de la democràcia permesa (els alleujaments al pantà feixista van soltar massa aigua) i l'obligaren a dimitir. El 23-F va ser un avís als ciutadans, per tal que moderaren les seues aspiracions. La democràcia, havien de saber, no era més que una democràcia vigilada, una democràcia controlada, una democràcia alimentada per un substrat feixista. Els ciutadans ho van assimilar. I així estem encara. Jutges, policies, polítics de dreta  i mitja dreta (o centre esquerra, tant s'hi val. Amb apariència esquerrana, això sí), eclesiàstics, banca i empresaris organitzaren una ficció democràtica, una democràcia ficció basada en dos partits principals controlats pel feixisme, mitjançant els ressorts ocults del poder econòmic-militar-religiós (cal no oblidar que el cop d'Estat feixista-catòlic del 36 va ser obertament recolzat pels Estats models nazi-feixistes i tolerat (secretament recolzat) per les democràcies que aleshores dominaven i ara dominen el món. 

L'homenatge tan cridaner amb què les forces reals d'aleshores i d'ara han obsequiat Suàrez no és més que un intent de contrarrestar la creixent tendència ciutadana a desmitificar la transició (i, doncs, la democràcia reial d'ara, que n'és el producte). Ja molts pensen que la transició va ser només un trànsit d'un temple a un altre, com algunes marededéus, que periòdicament són traslladades i retornades desprès al lloc original. Un interregne que no va canviar i no canvia res de fonamental. Una transició del feixisme explícit a l'implícit. Un feixisme catòlic implícit que cada dia va mostrant més la seua cara oculta. De tal manera que hom ens vol fer creure que avui hem recuperat l'esperit de la república, encara que no la lletra, que aquesta no ens fa falta. Hom ens vol fer creure que la república s'ha traslladat en esperit al regne borbònic. 

Però no volen que oblidem açò (Rouco dixit): que si volem pau i concòrdia, no hem d'exigir com ells exigiren i exigeixen, no hem de jutjar allò que ells jutjaren, no hem de jutjar els jutges d'aleshores, no hem de reclamar contra les seues reclamacions. Que si volem pau i concordia, hem d'oblidar el mal que ens han fet, hem d'oblidar el benestar que ens han robat, hem d'oblidar les malifetes amb què ens han destrossat. Si volem pau i concòrdia, hem d'oblidar els morts republicans i les tortures sofertes; hem d'oblidar els torturadors. És el preu de la pau. Perquè si gosem igualar-nos a ells i a elles, si volem justícia, tindrem guerra i la perdrem. Això és la pau, la pau dels inferiors, que han d'acceptar ser inferiors. La pau dels reprimits, que han d'acceptar d'ésser reprimits. La pau dels sotmesos, que han d'acceptar d'ésser sotmesos, la pau de les dones, que han d'acceptar que el seu ventre siga propietat de l'Església. Si volem igualtat, ens donaran guerra. Si els catalans volen una llibertat que no concorde amb la sagrada unitat d'Espanya, tindrem guerra. Ens ho ha dit el sacrosant Rouco, "palabra de dios". L'única concòrdia possible, l'única forma de superar per sempre la guerra civil és no incomodar als que la guanyaren i retre'ls "pleitesía". Com "la Comunidad valenciana", tota l'existència de la qual es compendia en allò de "ofrendar nuevas glorias a España". La justícia, ens diu Rouco, sense voler dir-ho, és incompatible amb la pau, perquè el feixisme no soporta la justícia.

"Veíale en las manos un dardo de oro largo, y al fin del hierro me parecía tener un poco de fuego. Este me parecía meter por el corazón algunas veces, y que me llegaba a las entrañas. Al sacarle, me parecía las llevaba consigo, y me dejaba toda abrasada en amor grande de Dios. El dolor era tan fuerte que me hacia lanzar gemidos, mas esta pena excesiva estaba tan sobrepasada por la dulzura que no deseaba que terminara. El alma no se contenta ahora con nada menos que con Dios. El dolor no es corporal sino espiritual, aunque el cuerpo tiene su parte en él. Es un intercambio amoroso tan dulce el que ahora tiene lugar entre el alma y Dios, que le pido a Dios en su bondad que haga experimentarlo a cualquiera que pueda pensar que miento... "  Éxtasi de Teresa de Jesús, descrit per ella i representat al conjunt escultòric de Bernini.

Per tornar a Pensaments, cliquen aquí